PRIMER A.- TRISTESA
Un dia un gos petit que es deia Jan va sortir a passejar i es va perdre al bosc. Com no va trobar la seva casa es va fer una caseta de branques petites i allí va passar la nit. Pensava que ningú l’estimaria perquè no l’anaven a buscar.
Andrea Marquez
PRIMER B.- LA POR
Un dia el meu amic Jaume es va quedar a la meva casa i vam veure una pel·lícula de terror després vam sopar i després ens vam anar a dormir i quan estavem dormint, el Jaume va tenir un malson i va cridar. Tots ens vam espantar i vam anar a la seva habitació. Vam veure que només tenia un malson llavors vam estar més tranquils i vam tornar a dormir tranquilament.
Nahuel Segura
SEGON.- L’AVENTURA
Hi havia una vegada una classe que anaven d’excursió a un bosc. Quatre nens es van encantar i es van perdre, primer tenien molta por però després quan van trobar un follet els hi va marxar tota la por. El follet es va presentar i els nens també. Quan els nens li van dir tot el que havia passat, el follet va somriure i va dir: Seguiu-me. El van seguir i es van trobar de tot: serps, porcs senglars fins i tot van trobar el grup. Llavors quan la senyoreta els va veure els va castigar. Ho van explicar tot, ningú els creia però ningú els creia però estaven contents.
Jaume Vidal
TERCER A.- LA FELICITAT
La felicitat s’obté de l’amor d’estar amb les persones estimades. La felicitat és un sentiment agradable. La felicitat significa estar content. Quan les coses surten bé estàs feliç... I motius tenia la Laura per ser feliç perquè d’ençà que la mare estava embarassada, estava més contenta que mai ja que sempre havia desitjat tenir una germaneta.
Van passar dies i dies fins que la Sabrina va néixer. Tenia els cabells rinxoladets i negres, amb uns ulls blaus preciosos, la seva pell era suau i blanca com la llet i era petita com un cigronet. Sempre tenia molta gana plorava i dormia molt. La Laura se la mirava sorpresa de les coses que feia. Tenia moltes ganes de jugar amb ella però encara era massa petita.
L’estiu havia arribat i la Sabrina havia crescut molt ràpid i ja s’aguantava dreta tota sola. Un dia que feia molta calor van pensar d’anar a la platja. La Laura estava molt contenta d’anar-hi i poder-se banyar amb la seva germana.
A l’arribar, la Laura es va adonar de que l’aigua del mar era perillosa per a la Sabrina , encara era massa petita i es podia ofegar. Però de seguida va pensar una solució per a què la seva germana es pogués refrescar. Li va fer un gran forat a la sorra i el va omplir d’aigua tot fent viatges amb la galleda, del mar fins a la Sabrina que ja s’havia posat dintre.
Quan la Laura va acabar, es va posar dintre amb la seva germana, Estaven molt contentes i van passar un dia de platja fantàstic!
I QUI NO S’HO CREGUI QUE HO VAGI A VEURE!
Carlota Fernández
TERCER B.- LA CAROLINA ESTÀ ENAMORADA
Hi havia una vegada una nena que es deia Carolina, tenia els cabells llargs i negres . Un dia a l‘escola va venir un xic nou, que es deia Àlex .A la Carolina , l’ Àlex li va semblar molt guapo .
Quan va tornar a casa, el primer que va fer va ser tancar-se a l’habitació per pensar què podia fer . Però aleshores, la Carolina va pensar: “ Cada cop que el vegi me n’enamoraré més, que podré fer?´´. Al cap d’uns minuts va aparèixer una petita fada que, a la Carolina li va impressionar ,i que es deia Aurora, va dir:
- Carolina saps què pots fer?
- Què puc fer?
- Digues-li , Carolina.
El dia següent, a l’hora del pati la Carolina li va dir a l’Àlex que li havia de dir una cosa. “Quina cosa?’”, li va preguntar ell.
- Doncs que estic enamorada de tu, Àlex.
- Tot aquest temps t’he volgut dir una cosa, però tu no em deixaves. I si l’altre dia tenies tanta vergonya, haver-ho dit. Tu també em sembles molt guapa.
De sobte va sonar el timbre per tornar a classe i l’Àlex va dir a la Carolina que l’endemà es trobarien en aquell racó. Van passar-se tota la classe d català fent-se ullets l’un a l’altra. La Carolina va tornar a casa contentíssima, es va tancar a l’habitació i va cridar l’Aurora. Li va explicar tot: “Ha funcionat!”.
- Me n’alegro molt!- va respondre l’Aurora.
El dia següent, a l’hora del pati, la Carolina i l’Àlex van reunir-se de nou i ell li va demanar ser nuvis, ella va acceptar i van ser feliços i van menjar anissos.
Bet Mercadal
QUART.- LA BALLARINA EMOCIONADA
Hi havia una vegada una nena que es deia Marina que tenia una passió des de ben petita. Li encantava ballar, però li costava molt enrecordar-se dels passos de la coreografia.
Cada dia anava a l´escola de ball. Les seves companyes i la professora no sabien com ajudar-la. Li faltava motivació.
Un dia, la professora de ball els hi va donar una gran notícia: per les festes de Santa Tecla farien una actuació al teatre de Tarragona. Tan sols tenien dos mesos per assajar.
La coreografia era molt divertida i tenia moltes acrobàcies.
Per fi va arribar el dia que ja s´enrecordava dels passos.
La nit abans de l’actuació no podia dormir perquè estava molt emocionada i nerviosa. Finalment va arribar el gran dia. Tots anaven vestides amb un vestidet de volants, sabates brillants vermelles, arrecades en forma de cireres i una flor rosa amb purpurina al cap. Anaven maquillades amb pintallavis vermells, sombra d´ulls i coloret.
Van sortir a l´escenari i tothom aplaudia. Hi havien els pares, els amics, els professors de ball etc.
-Visca, visca!!!
Quan van acabar, tot el públic va aplaudir enèrgicament. La Marina molt emocionada, va pensar per sí maeixa :
- Per fi ja he complert el meu desig... ser una bona ballarina!
Marta Navarro
CINQUÈ.- LES LLÀGRIMES ALS ULLS
L’any passat, un nen va anar a esquiar als Pirineus amb la seva família i molts amics. Cada dia s’ho passava molt bé jugant i esquiant amb els amics.
L’últim dia es va sorprendre molt; després de recollir tot, va sortir per marxar i de cop i volta va veure com l’autobús marxava sense ell. Sentia molta por i això li impedia actuar. Pensava, que passa? Marxen sense mi!!!
Se sentia sol, angoixat, no sabia que fer¡.
Plorant i plorant va començar a donar voltes i voltes per l’hostal, desesperat, buscant alguna solució. Les llàgrimes als ulls no li deixaven veure la resposta a tot això, no era capaç de pensar.
Quan ja no sabia què fer i creia que res es solucionaria, va venir un bon home, i li va preguntar: -per què plores?-. Quasi que no li sortia la parla, però li va aconseguir explicar tot el que passava. Aquell home li va donar la solució a tot aquell enrenou. Van anar a corre-cuita cap a recepció.
Acompanyat d’aquell bon home, ho van explicar tot a ala recepcionista.
La senyora de recepció ràpidament va trucar a l’autobús perquè tornés. Va sortir de l’hostal i miracle! allí estava l’autocar.
Va sentir tanta alegria que es va posar a ballar i fins i tot va cantar (ella molt dolent en aquestes coses).
Mai va oblidar a aquella persona que va decidir ajudar-lo quan més ho necessitava, ni tampoc la sensació de por que va sentir.
Joan Vidal
SISÈ.- ELS SENTIMENTS
Hi havia una vegada un nen que es deia Joan . El Joan era un nen prim, alt i molt lleig. A ell li agradava una nena que es deia Maria que era totalment diferent al Joan: era guapa, prima i d’altura mitjana. Pels passadissos de l’institut sempre la mirava però la Maria no li feia ni cas. Ell es va apropar, però es que no l’escoltava i tots els nens de l’institut començaven hahahahahaha!!!!!!.
El Joan va anar a parlar amb la seva professora l’Eulàlia que era l’unica que escoltava. L’Eulàlia com a bona professora que era li va donar uns bons consells al Joan i quan va escoltar aquelles paraules es va emocionar i tot. El dia següent va seguir els consells que li havia donat la seva professora i per fi havia aconseguit que la Maria parlés amb ell.
Quan van passar anys i anys aquests dos noiets es van enamorar, van muntar un negoci, van tenir un fill i es van casar.
Després de 5 anys del casament es va morir la professora Eulàlia i quan el Joan es va assabentar va començar a plorar i plorar fins que se li va passar.
El Joan cada dia es feia més gran i els seus fills també, fins que van començar a portar el negoci del seu pare i de la seva mare i que abans que el Joan morís li va donar els consells que la seva professora Eulàlia li va donar. I així és com va acabar la història del Joan. Conte acabat, conte contat.
Oriol Recasens
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada